Equipats amb roba per no passar fred, la temperatura estava entre els 6ºC i 8ºC.

Es podia portar molt bé, si no fos pel vent que bufava no gaire fort però constant i feia que la sensació de fred fos més del que realment era.

Una visita obligada era “La Sireneta“.

Feta a mida real, i basada en el conte del danès Hans Christian Andersen.

Que si… que ja anàvem avisats, que el lloc on la van posar tampoc és per tirar coets, que està una mica apartada del centre, que és molt petita, que…

Però si havia d’anar, i més si tens dues nenes a casa i els hi expliques que aniràs a la ciutat d’on és la Sireneta.

I va ser la primera visita, ben d’hora.
El que va fer que trobéssim poca gent i poguéssim estar més tranquils fent les fotos de rigor.

Vam agafar el bus 26 fins al final (creiem), almenys teníem el conductor avisat d’on volíem baixar.

De la parada del bus fins a La Sireneta s’havia de caminar uns 5 minuts, però tot just baixar del bus ens vam trobar amb una altra Sirena.

L’amo d’un bar la va fer posar davant la seva terrassa.

Ja es veu que no és precisament a escala real…

De camí cap a l’altra Sirena, la de tota la vida, vam anar veient de tant en tant algú corrent pels parcs que hi ha a la vora.

Durant tot el dia vam poder veure que això de sortir a córrer una estona és força habitual, sobretot per les zones menys cèntriques de la ciutat. Però sorprenia perquè era un constant.

Buf, un dissabte a aquelles hores, no crec que m’hi trobéssiu a mi.

A pocs metres de La Sireneta hi havia una altra imatge:

“La Supervivència del més Gras”

No sé si fa molt que hi és, o només la van posar de cara a la cimera.

Ve a simbolitzar el món ric (ben gras), sobre el tercer món (un escanyolit africà).

Volent fent-nos creure que pujat sobre l’esquena està fent tot el que pot per ajudar.

“Estic assegut a l’esquena d’un home, s’està enfonsant pel pes.

Faria qualsevol cosa per ajudar-lo, excepte baixar de la seva esquena.”

Per més detalls, podeu llegir un cartell que hi havia allà mateix.

Un cop vam veure La Sireneta, vam continuar caminant cap al centre passant pel Kastellet, una fortificació en forma de pentagrama.

En l’actualitat és una zona protegida i “tranquil·la”, amb parc per on es pot passejar. Tot i que pertany al Ministeri de Defensa com una zona militar activa on hi ha els habitatges de militars separats per rangs a banda i banda de carrer.

Pensament: (Zona militar / Zona tranquil·la) ?!

Detall curiós que les garites dels vigilants, en aquell moment buides, tenien a una banda un retall en forma de cor.

De fet, encara no se ben ve perquè, però als danesos els hi agrada fer servir cors a qualsevol lloc. L’Agatha Ruiz de la Prada es forraria!

I apa!
A seguir caminant cap al centre.
Però potser millor deixar-ho per una propera entrega…

Tot just una setmana abans de la famosa cimera que comença dilluns vinent.

Però per pura casualitat, ja que fa mesos va sortir l’opció de fer un viatge aprofitant una oferta.
Mentre miràvem i triàvem el destí van quedar dues opcions: Copenhaguen i Estocolm.
Si, tots dos llocs ben lluny.

Finalment mirant llocs per veure, hotels, i altres detalls ens vam decantar per Copenhaguen, sense ser conscients que s’hi celebraria la cimera. En part potser millor, perquè hi hauria més ambient, més coses a veure, i sense tot el follón dels dies de la cimera.

Al preparar el viatge em vaig sorprendre de l’alineació de constel·lacions per fer que tots els transports que havíem d’agafar s’enllacessin com si res:

[·] L’autobús L99 (nou d’aquest any) de casa a la nova T1 l’aeroport del Prat.
Per cert, el terra de la T1 mareja dels reflexes que fa.
Els que el netegen deuen acabar amb mal de cap…

[·] Arribada a l’aeroport de Copenhaguen per la T3, on justament hi ha l’estació de tren.
Que ja des de casa havíem mirat la freqüència de trens i era d’uns 10 minuts.
Gens malament.

I comencem amb les freaky-fotos, tot just baixar de l’avió un cartell que després vam poder veure amb la cara d’altres polítics.

[·] De l’estació de tren de l’aeroport a la “Central Station” de Copenhaguen.
Un viatget d’uns 15 minuts, si fa no fa.

Al sortir portes enfora de la “Central Station” impressiona veure tantes bicis aparcades.

Us imagineu una estampa similar a l’estació de Sants?
Quant temps durarien les bicis?

Després descobreixes que hi ha un sistema de lloguer de bicis molt menys complicat que el “bicing” de Barcelona.
Amb una moneda de 20DKK (menys de 3€) de fiança, pots agafar una bici d’un dels més de 100 punts habilitats.
És el mateix sistema que quan anem al super i posem una moneda al carro, bici deslligada i a rodar.

A més a més de la cultura de la bici (i el respecte per les bicis dels altres) que hi ha a Copenhaguen, on la gent la fa servir molt més que el cotxe i la deixa tranquil·lament lligada al carrer.

[·] De la “Central Station” de Copenhaguen a l’Hotel.
Uns 5 minuts a peu, i potser exagero.

I un cop a l’Hotel, fotos de rigor de l’habitació.
Destacant un parell de parides que no havia trobat mai, i que mira per on són ben practiques.

- L’obridor d’ampolles al marc d’una porta:

- El telefon al lavabo (curiós):

I com no, un zàping ràpid per veure els canals de la zona.

Feia temps que no veia una carta d’ajust.

S’agraeix que molta programació és en idioma original subtitulat, imagino que els deu anar bé per anar més “sueltos” d’anglès.

I fins aquí la primera part.
D’acord, massa freakades i poca cosa de Copenhague, però poc a poc…

Ja feia uns dies que se li bellugava i finalment… ha arribat el dia.

Alguns pares podien acompanyar als nens de la classe, també disfressats.
I clar, ens va faltar temps…

Sort que ens hi vam apuntar, perquè de la classe de l’Ares pocs pares s’hi van afegir (per no dir només una mare més i prou).

I ara ve el dilema…
Com és un Celta?

Es va fer el que es va poguer, i encara que ja feia temps que teníem els Triskells d’unes fitxes per la classe de l’Ares.

El problema va ser el casc, no trobes res que sigui 100% Celta.
I clar, amb un casc de Víking, anessis com anessis t’acaben dient Víking.

Això entre els conyes per les banyes, algun nen que diu: “mira un toro!” i d’altres barbaritats.

I dissabte a Sort, aprofitant la disfressa (farem servir l’excusa de la crisi).

A la tarda la “rua” amb el Requincuà, on les nenes van parar de saltar i ballar.

A la nit ens vam passar pel Mehari, que estava bastant molt animat.
Em vaig poder trobar amb un dels meus ídols [ironic], el David Bisbal.
Després de descartar que no era la Marilyn Monroe ni el Harpo Marx, inclús em va signar un autògraf.
(Inútil explicar-li que no érem Víkings, sinó Celtes)

Una altra vegada que tanquem el Mehari i com era d’esperar, després vam acabar al ball.

Clicar per veure més fotos

Des de feia dies que ja venien anunciant molt fred pel cap de setmana.

No es per ser desconfiat, però com que moltes altres vegades van alertant i al final no passa d’una mica de fred, no m’ho acabava de creure.

I dissabte al matí ens vam aixecar amb el poble ben nevat, mentre encara nevava i veient com en tot el dia no parava.

Com ja vaig dir algun cop, a Sort no hi neva tant sovint.
Almenys la neu no aguanta tant com a les muntanyes que l’envolten.

Estava molt xulo tot tan blanc…

Per celebrar els cumples de principis d’Octubre, que a la colla s’ajunten uns quants, vam anar a pujar pels arbres, tirar-nos per tirolines, lianes, ponts penjats,…

En definitiva, a fer una mica el cafre.

Els petits van poder fer un circuit infantil, i si anem a comparar potser se’n sortien força millor que els grans.

La Jana, que no era prou gran per aquest circuit, va poder provar la tirolina dels petits.

L’Ares no en va tenir prou amb el seu circuit i va voler provar la tirolina dels grans, de 100 metres de llargada.

Les dues com si res, com si ho fessin cada dia: Més, més, més!

Clic a foto per veure'n més

Ahir vaig arribar a la feina i el primer que em va dir el meu company va ser:

“Tens purpurina al front, i sota l’ull”

oops!

És el que te fer de Drag Queen per les nits, la purpurina no acaba de marxar mai.

En realitat no es que faci de Drag, encara que m’ho estic plantejant

La veritat es que per casa tenim una nina de l’Ares que la deurien ofegar en purpurina abans de sortir de fabrica, perquè sinó no s’entén.

Cada cop que la treuen per jugar, acabem tots amb puntets de purpurina repartits per la pell.

Costa força treure-la tota, per molt que et rentis, sempre en queda una mica.

I clar, arribes a la feina i ja tenim la conya assegurada.